Anem al MAC a Barcelona

Sempre que hi ha una sortida sigui lluny o a prop hi ha una emoció especial compartida: el que ens hem posat, el que portem per dinar, on seurem a l’autocar… el dijous també va ser una altra vegada així.

Durant el trajecte, és viuen moments plens de goig, observar per on passem, què veiem, posar paranys al del costat, al del davant, al del darrera, i mica a mica va baixant la tensió, s’inicien moments de silenci i complicitats de jocs de tota la vida: qui veu,…, comptar túnels. I tot això en el fons forma part d’una normalitat dels trajectes que fem tot sovint, excepte per aquell que viatja poc i es concentra a banda i banda de tot allò que li ofereix aquest entorn nou i es sorprèn dels boscos, de les muntanyes, que li sembla que n’ha vist més de cent, el riu que ara hi és, ara no hi és, però descobreix que per cada poble on passem hi ha el seu riu, encara que no sigui al mateix costat.

Les muntanyes de Montserrat apareixen i sembla que caminen, fins i tot hi ha algú que creu que van més ràpid que nosaltres perquè no les atrapem mai.

Un cop s’han anat desvetllant tots els secrets d’aquest entorn es comença a sentir la frase: “què no arribem??” i es busca una altra distracció: passar cortines, com si el que hi ha fora hagi perdut l’encant i comencem a centrar-nos amb la vida de dins l’autocar: cantem cançons i conversem.

A la pregunta si falta gaire, no s’obté cap resposta clara, i entenedora, comença la segona: tinc gana! A la que tampoc fa que el trajecte es doni per acabat.

Apareix de cop una altra reflexió que ens captiva a tots: Mireu un pont planxat! En el moment que ens acostem a un nus de carreteres. També ens distraiem quan passa un tren que no passa per la carretera feta de carretera, sinó una carretera feta de ferros. I fins i tot, qui s’acaba distraient comptant les hores que falten per arribar: he comptat 5 vegades fins a 100, i ja en porto 505.

Finalment hem arribat. Molts fixant-nos en els detalls de la ciutat, apunt d’esmorzar.

Un cop entrem al museu tothom té les normes molt clares: silenci, mirem… Els infants atents i participatius a la vegada posen sobre la taula tot el que saben del que menjaven els prehistòrics, com feien el foc, com es vestien, quins animals hi havia, les eines que tenien, com dibuixaven.

Fins que amb un dibuix amb el dit es dóna per acabada l’activitat i una petita excursió cap als jardins del gres on vam dinar i descobrir aquest petit entorn de Barcelona; i altra vegada un viatge que ens torna cap a l’escola, ara alguns ja mig endormiscats, i d’altres encara amb l’excitació de fer alguna cosa diferent.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Aquesta entrada ha esta publicada en Curs 2013-2014, GRUP PETITS, P5. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.